En el celler dels records hi tinc moltes de les vivències, protegides i guardades per ordre dels indrets on van passar, col•locades gairebé comarca a comarca; no tenen un ordre precís de preferència sinó tan sols estan agrupades perquè conservin l'espai que les defineix i per fer-ne ressaltar la seva qualitat.
Al celler hi trobem olors i colors i en entrar-hi, ens podem endinsar de ple en un o altre paratge, avui toca el Pallars Jussà, però només en destacarem dos indrets: el castell i la col•legiata de Mur i el congost de Mont-rebei.
Si voleu reviure l’època d’al-Andalus, volteu pel castell de Mur, monument format pel recinte emmurallat, pel castell i pel conjunt del monestir canonical, situat en terres de frontera entre cristians i musulmans, fou el nucli més antic perquè la seva situació estratègica el feia un lloc molt cobejat. Entre les seves pedres s’hi amaga el pas del temps, la vida i la història dels qui hi van viure (a dins, senyors feudals; a fora, un poble al servei dels senyors). Són la gent que va colonitzar, treballar i defensar la terra al llarg del temps, la que va construir els castells i va formar i poblar les viles.
Ja el 1056 el castell queda perfectament definit en un document en que s’especifica l’esponsalici que Valença, filla d'Arnau Mir de Tost, rebria pel seu matrimoni amb Ramon IV, comte del Pallars Jussà.
L’imponent castell, s'alça sobre una base rocallosa que li serveix de fonaments, és de planta triangular amb els angles arrodonits i disposa de molt poques obertures cap a l'exterior, tan sols quatre espitlleres. La pedra per a construir-lo fou extreta del mateix sòcol sobre el que es fonamenta.. La situació a primera línia de la frontera amb l'Islam. Aquest fet els va obligar a crear, com a mesura de protecció, una veritable xarxa de castells i torres de guaita. Això els hi permetia la comunicació visual en qualsevol direcció -al nord amb el comtat de Pallars Sobirà, a l'est amb el d'Urgell i a l'oest amb el regne d'Aragó-. Fou, a la vegada, un instrument polític vertebrador del nou territori i un element defensiu de la població de la zona.
Si el castell és impressionant no ho és menys la col•legiata de Mur que constitueix un dels exemples més interessants d'arquitectura canonical, tant per les dimensions de l'església, del segle XI, com pel claustre del XIII. Havia tingut pintures murals, de gran qualitat i interès, però actualment estan repartides entre el Museum of Fine Arts de Boston i el Museu d'Art de Catalunya. Quedaven encara in situ unes petites mostres, bastant ennegrides, però per sort el 2000 es va iniciar la reposició de les pintures que va culminar el 2008.
L’absis central mostra un Pantocràtor al capdamunt, amb màndorla i una decoració de nou estrelles, a més de l'alfa i l'omega. Crist en Majestat està beneint el món, amb un llibre damunt del genoll esquerre i està envoltat pels símbols dels quatre evangelistes. El segon nivell, representa els dotze apòstols, amb figures complementàries a les finestres (uns atlants, i dues escenes referides a Caïm i Abel. El conjunt de pintures és de la segona meitat del segle XII, i s'ha relacionat el pintor, anomenat Mestre de Mur, amb l'escola del Mestre de Sant Climent de Taüll.
I encara queda el Claustre, de forma rectangular irregular, cap de les seves ales disposa del mateix nombre de columnes i arcades, els capitells tenen ornaments geomètrics, vegetals i humans. Una petita joia que resta massa desconeguda i que cal conéixer. La guia, una noia jove de la zona, gran professional que et fa gaudir per l’entusiasme i la gran estimació per l’art i la història que demostra.
I ara a endinsar-nos i amarar-nos de natura, de la mateixa natura de fa cent, dos-cents o mil anys. Heu trepitjat mai el Congost de Montrebei? Doncs féu-ho, el recordareu per sempre més.
El congost constitueix, sense cap mena de dubte, un dels espais naturals més singulars del Prepirineu. Es un paratge localitzat al límit entre la Baixa Ribagorça a l'oest i el Pallars Jussà i la Noguera a l'est. per la part més estreta, de tan sols 20 metres, hi passa tranquil o enjogassat el Noguera Ribagorçana; és un espai verge, no afectat per cap carretera, ni ferrocarril ni cap línia elèctrica, únicament és resseguit per un camí de ferradura, gairebé tot excavat a la roca.
La forma més fàcil d’arribar-hi és per la carretera del Pont de Montanyana que et porta just al nord del congost. Un cop alliberats del cotxe –hi ha un aparcament públic no vigilat- podem encetar el camí, en tornar podreu seguir per la carretera comarcal que entre boscos i camps que a la tardor tenen tots els colors del groc, del vermell, dels ocres, dels verds...us menarà a Mur.
Molt aviat es topa amb el primer atractiu: un estret pont metàl•lic que travessa el Barranc de la Maçana. A partir d’aquí el camí s’enfila molt suaument fins a portar-te al congost, allà et sents empetitit davant les parets del congost que arriben a tenir en alguns punts una caiguda vertical de més de 500 metres.
Fills
d’Hèrcules
Mil·lenaris rocams, d’Hèrcules en sou fills,
sarcòfag de gegants, faules de mitjanit,
històriques memòries, cròniques del passat,
pinacles que us alceu de núvols abraçats.
Impactants aguanteu, entre boires i vents,
mirant el món petit jaient als vostres peus.
Guardeu en vostres cims ingents penya-segats,
arrecerant ocells, en els nius acimats.
Oh roques gegantines que ens féu perdre l’alè,
pugem al pic més alt, baixem profunds avencs,
sentim l’emoció del temps immaterial
i entrem, un xic potser, a l’etern immortal.
Rosa Bruguera
El pantà de Vallvidrera
són tot obres
modernistes
10 minuts de l’estació, 
