BUGADERES D’HORTA

Bones bugaderes d’Horta          

tant a l’hivern com a ple estiu  

treballàveu moltes hores 
per les cases dels més rics.   

Cada setmana us endúieu         

la roba bruta a rentar                   

els llençols i les tovalles,

la vànova i els cobrellits

Amb esforç i amb moltes ganes,             

els estovàveu primer                   

i al sol, sempre els esteníeu

perquè quedessin més nets.    

Les bruses de mussolina,           

les camises de dormir                  

fossin de fil o de seda                  

o del més bonic setí,                      

planxades i emmidonades,         

les tornaveu a posar                     

en les safates de vímet,

a punt de tornar a estrenar       

Ja no tenim bugaderes,   

s’ha acabat aquell parlar             

que de totes les eixides

sortia sense mai parar        

             

En un moment grans cantades,               

suara, garlar i garlar,                     

adés, aquelles riallades

de gent de bon tarannà.

                            

Complicitats velades

Caminant per la pineda

fins a l’ona de la platja

he anat deixant enrere

vells records, pors endinsades

Retrobo tots aquells mots

i el poder de les paraules,

les il•lusions que perduren,

els pensaments, impensables

Em trec roba del damunt,

tot allò que m’engavanya,

davant aquell mar immens

de complicitats velades.

Nua, enfront de les ones

que agosarades avancen

amb espurnes que no cremen,

amb sentors de pi en l’aire

He recuperat la veu,
he enllaçat totes les baules
i sento en el fons del cos
el poder de les paraules.

L’empelt

Foto: Rosa Bruguera

Molt lluny del brogit

Reclòs entre muntanyes

Retroben sentit

Les velles paraules,

sons mil•lenaris d’un país.

Rosa Bruguera

Mare i llengua

Mares:  heu salvat la llengua

cada cop que als vostres fills
l’heu parlada i l’heu cantada.

Encara no havien nascut

i ja en coneixien la parla,

sentien la vostra veu

bressolats en vostra panxa.

Forjàreu el seu món petit
paraula rere paraula,

una cançó de bressol

a cada plor els hi cantàveu.

Per vosaltres van conèixer

les festes assenyalades,

els contes de cada nit

i els racons de nostra pàtria.

Catalunya té la sort

que malgrat crisis i bregues

té unes mares que amb amor

ensenyen totes les lletres.

Aquest curs de blogs s’acaba

també els escrits tan variats

portem la cistella plena

del que hem après tots plegats.

Si diverses són les parles,
diversos en són els mots 
la Glòria, amb la poesia, 
ens transporta a un altre món.

Si una casa és modernista

tots pensem amb en Gabriel,

si topem amb un policia

ja ens surt a tots en Francesc.

La Carmina ens du el cinema

del temps en què es va crear,

però per fer una volta

haurem d’anar de la mà:

A veure convents amb l'Anna,

o amb la Carme cases grans

i als Encants troba l’Enrica

d’una agulla a un elefant.

En Jaume ens porta temes

que ens conviden a pensar,

Maria Rosa, amiga de les muntanyes,

ens captiva amb son relat. 

I la Rosa que volia
per les comarques rondar
ara només fa poesia,
això sí, ben a peu pla.

Però, qui aglutina la colla,

Qui porta un ambient tan bo?
Qui ens duu noves idees,

qui ens ensenya a fer un bon blog?

Qui ens empeny a escriure sempre

allò que ens surti del cor?

La Dolors i la Marcela,

La Marcela i la Dolors,

Si haguéssim de buscar mestres

Les trobaríem ben aprop

Nosaltres no en dubtaríem

per ser aquest  l’equip més bo.

Gràcies Dolors i Marcela,

Gràcies Marcela i Dolors

pel curs ple de coses noves,

pel curs de tan bon record!

Blogs Literaris 12-13

Mort a l'Himàlaia

A l'alpinista Juanjo Garra mort a l'Himàlaia

Jo he vist venir la mort,
ferit dalt de la muntanya,
venia ben a poc a poc,

sense cap pressa ni ànsia.

Arribava en gran silenci
trencat sols pel crit del vent,
el seu pas no deixa rastre
de cap petjada a la neu.

Tot el goig que ahir em feia 
El mantell tan net i blanc
Avui és temor i recança
Solitud, records i planys

El glaç de l’eternal lladre
s’endinsava dintre meu. 
Mentre, la immensitat creixia 
fins a fer-me un mausoleu. 

Rosa Bruguera, 27 de maig del 2013

Arbre

Arbre que a l’hivern treu ungles                                                                                                           

i a la primavera flors

i a l’estiu és ple de fruita

fosca i dolça com l’amor

Pintures rupestres

De temps immemorial

Són les rupestres pintures

que han sobreviscut als anys

Cova del Cogul

malgrat guerres i malures

Ara com en temps passats

el món no és per a les dones

animals i caçadors

surten arreu, elles sobren

Però la cova del Cogul

és diferent de tota altra

les dones hi són presents

tot formant una rotllana

Cos esvelt de joventut,

dansen ben endiumenjades  

al voltant d'un home nu

fent la primera sardana.

Rosa Bruguera, abril 2013

Vall de Boí i Aigüestortes

L’aigua es llença pel penyal

arriscant-se en la caiguda,

amb coratge va avançant

saltant pedres, una a una.

Aigües vénen, aigües van

per prats verds i roques dures,

lliscant arriben a l’estany

d’aigua calma, blava i pura.

Roques tallades al vent,

crestes d’afinades puntes,

reclamen al cel punyents

com soldats a punt de lluita.

Les neus cobreixen els cims

i han baixat en la nit freda,

els camins amb mantell blanc

i el sol amb aires de festa.

Els romànics campanars,

de la gent de valls tancades,

porten missatges ben clars

de força antiga i renovada.

Les pintures són diàleg

entre la terra i el cel,

pecadors cauen en flames

ben directes a l’infern.

Animals com simbolisme

d’humilitat o de temor,

porxos per entrar a l’església,

pintures de tots colors.     

Mares de Déu més humanes,
Déu majestàtic, llunyà
colors que aixequen els ànims,
dibuixos que et fan plorar.

Si impressionants són les talles

també ho són els campanars,

les piques d’aigua sagrada

que uneixen poble i altar

Tots els verds del bosc espès,

tots els blancs: terra i muntanya,

tot el blau del cel canviant,

tots els ocres a la plana.

Quin contrast de la natura,

adés salvatge, ara suau,

les esglésies sempre fermes

omplen tot l’espai de pau.

Rosa Bruguera, maig 2013

L'arbre

La duresa de l’hivern

avui s’ha vestit de gala

perquè l’arbre del jardí

s’ha llevat ple de flors blanques.

En el dia gris i plujós

la seva blancor ressalta,

contrasta amb tot l’entorn,

branques nues i terra aspre.

L’anunci primaveral

porta un  alè d’esperança,

la vida torna de nou,

també el somriure a la cara.

El Perigord

Li costa a la boira anar-se’n,

s’hi troba bé aquí baix

però el sol l’empenta enfora

perquè li cedeixi el pas

Amb el sol surten els arbres,

les pastures en els prats,

el blanc florit de les branques,

roures, rosers i lilàs.

 

Camins d’aigua van passant

als peus de turons i cases,

omplint de verd tots els camps

fins a dalt de les muntanyes

Les mans del mestre han deixat

tots els tons a pinzellades,

arbres formant bosc espès

de verds, de grocs, roig i albes.

L’aigua per tot dóna vida,

la vigilen els castells,

les roques s’alcen ben fermes

com sentinelles al vent.

Pobles de l’Edat Mitjana

castells, mansions i casals,

pintures en moltes coves

i grutes com Padirac

Quin goig que respira l’aire.

Quina dolcesa que hi fa.

Ja el cor s’atempera i calma,

i s'omple d'harmonia i pau.

Rosa Bruguera, 1 de maig 2013

 

El Perigord negre

La gruta de Padirac

 

La barqueta que ens transporta,

escales amunt i avall,

a cada racó una forma

ben capriciosa i elegant

Columnes que aixeca l’aigua,

gota a gota, milers d’anys,

mentre el riu hi passa alegre

fins a formar un gran estany

Aquell esvoranc que el dimoni

obrí amb un gran cop de peu

avui n’és la meravella

que veu gent de tot arreu.

Rosa Bruguera, 1 de maig 2013

Oh Jordi, Jordi!

La donzella n’és fadrina

d’un mas de dalt l’Empordà,

dels cims alts baixa una fera,

un drac ferotge i truà.

Clava els seus ulls en la noia,

s’esparvera la gent gran,

als joves que se li enfronten

els llança foc pels queixals.

 Sort que arriba un jove atlètic

en una moto a tot drap,

-la moto brillant i negra-

ell va vestit tot de blanc.

El jove es fixa en la noia

el drac se n’adona prest

“Guarda noi les teves armes

que un bescanvi te’n vull fer”

El drac s’emporta la moto

el jove es queda ben distret

buscant ençà i enllà la noia

que no veu ni sap on és.

Oh! Jordi mata l’aranya

quin mal negoci que has fet
la noia ha marxat amb un altre

I tu no tens res de res.

Oh! Jordi, el meu bon Jordi
qui t’ha vist i qui et veu,
si abans anaves en moto, 
ara ets home que va a peu!
                     

Records

 

El temps retorna frisances

de moments plens d’emoció,

del vestit que féu la mare

o d’aquell primer petó.

De la nina desitjada

que veies a l’aparador,

o d’aquella melodia

mussitada en quatre mots.

 

De les pulcres estovalles,

dels mocadors ben planxats,

del perfum que destil·laven

de frescor i netedat.

Les velles cançons que tornen

com ve el dia, com creix la nit,

La dolça monotonia

de la vida sense neguit

La realitat fou mentida,

només compten sensacions.

Els records són fantasia 
però els sentiments no ho són.

Records

Què són els records sinó instants de temps que et retornen i et fan reviure sensacions oblidades? 

Potser les grans satisfaccions, són fruit de fets i moments que tenen un pes i una força innegables i que podríem percebre com a secundaris i molts cops antagònics, com l’aigua del rierol, sempre igual com tot allò que és perenne, sempre diferent com tot allò efímer i fugisser, la consistència dels clàssics i la voluntat de permanència del dia a dia, la tradició i la moda.  

El contrast de viure la vida d’un avui sense passat, ple de somnis i esperances d’un futur que, qui sap si serà. Núvols lleugers i lliures, de precària vitalitat, de formes canviants, mutables, d’evident actualitat.

El record és la música evocadora d'irrepetibles moments, són les olors que t’arriben o fotografies dels absents, són ressons i són paraules, són perfums i són semblances, són espais i temps de l’any, són imatges plenes de vida o bé imatges més trivials, són castells que infla l’aire, són estampes del passat, insòlites reminiscències,  sensacions de vida en temps congelat.

130 Anys!

Us explicaré la història

d'un moment fonamental

per la lluita d'unes dones

i els canvis a la societat

La misèria i la injustícia

planaven per tot arreu

hi havia gent que treballava

per donar als febles la veu

Per tot sorgien propostes

i es tiraven endavant

les que afectaven la llengua,

les condicions de treball.

Les que cuitaven per la casa,

els infants o la gent gran,

les que volien per al poble

més cultura i més descans

Però qui pensava en les dones

a tota hora treballant

essent escarràs de la casa

o trescant ben dur al camp?

La situació de la dona

és la que calia canviar,

dotar-la de més confiança

i més eines per lluitar

Aquí, com en d’altres llocs,

les dones es comprometien,

es trobaven per parlar,

per llegir o per escriure

S’endinsaren en els escrits,

Buscaren noves paraules,

Començaren a cantar

en prosa i vers a la Pàtria

La idea d’una gran escola

fou Carme Ruiz qui la donà

tot aportant el nou mètode

de tallar i confeccionar

Però el projecte de Francesca

n'abastava tots els camps

no quedava cap matèria

que ella no hagués contemplat

Mil vuit-cents vuitanta tres

un gran any per a les dones

sabien  en qui confiar                 

i ja tenien una escola! 

El fonament que posaren

avui ja ha fructificat

ara som protagonistes

de la nostra llibertat!

Rosa Bruguera