 |
| Foto: R. Bruguera |
Els arbres del camí que mena al pantà són a tocar un de
l’altre; grans plataners que a la tardor deixen caure les seves fulles i
aquestes formen una catifa de diverses tonalitats: verd anèmic, verd
esgrogueït, verd esblanqueït fins arribar a la gamma dels ocres, ocre amb punts verdosos, ocre marronós, clar o més fosc, ocre vermell, roent o ja apagat; aquest fullam és com una paleta de mil colors que no deixa entreveure ni un petit tros de terra.
 |
| R. Bruguera |
Enmig dels arbres, en els vorals, s’hi troben despullats els
saücs i les acàcies que han perdut flors i fulles, en canvi els aurons, els
pins, les alzines i els llorers mantenen fermes les capçades, només amb un
lleuger canvi de color que, per als profans, solament és perceptible a la primavera
quan els brots novells fan palesa la diferència. En plena tardor els esbarzers
estan apagats, només aquí i allà alguna margarida escardalenca malda per
sobreviure.
La tardor és el temps de la malenconia per tot el que hem
perdut: les flors de les plantes, el
raucar de les granotes, el sol viu i punyent de l’estiu, el gaudi de la lluna en
les nits xafogoses; és el temps de la dolçor suau, dels colors amorosits, és el
temps en què els poetes i tots aquells que se'n senten, descobreixen una dolça
alegria dins el cor o una intensa melangia que els omple del tot.
 |
| Foto: Rosa Bruguera |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada