Ahir  vam resseguir a Ardèvol

un gran pessebre vivent,

en un marc extraordinari,

tant per l’espai, com la gent.

Mentre Josep i Maria

trucaven a un portal,

a la cort del rei Herodes

hi feien una bacanal.

Mentre la guàrdia romana

formava al peu del castell,

allà en una blanca abadia

es cantava al Rei del Cel.

Més enllà tota la vida

d’un poble que és treballador:

la fusta, el vidre i la farga

i el forn amb coques i tot.

Mentre, els àngels anunciaven

la Bona Nova als pastors

tot dient, des de les altures,

A Betlem hi ha el Rei del Món,

aneu, pastors, a adorar-lo

deixeu els vostres ramats,

deixeu eines, camps i cases,

ja que no us mancarà el blat.

Anys després a la masia

s’aplegaren xics i grans,

per celebrar, com avui dia,

el naixement de l’Infant.

Rosa Bruguera, 30-12-2012

Nadal 2012

Torna Nadal, tan diferent dels altres!

ple de congestes de neu, de grans núvols

de tempesta i llamps que cauen de ponent.

En les nits fredes, tan fredes, dels jorns

de l’hivern foscant, els nostres cors plens

de tristesa, insensibles a tot clam.

Cecs, davant la misèria, del demà 

massa insegur, fem camí a les palpentes

perseguint l’estel de llum.

Que arribi Nadal, l’esperem amb ànsia.

Eixuguem el plor, deixem la recança

i cridem al món que som vius encara.

Oh! Celístia de desembre que amagues

la fosca nit amb claror que il·lumina

amb tendresa d'infinit.

Avui tots plens de frisança, ens aboquem

al combat, l’estel d'esperança ens guia,

guanyarem la llibertat!

                                                Rosa Bruguera

                                                                                                   

L'Estàtua del Desconsol

En sóc de mena senzilla,
però em troben molt elegant
per les meves formes dolces, 
que són blanques i molt suaus.


A inicis del mil nou-cents, 
Josep Llimona em formà,
pouada d'un bloc hermètic, 
d'on el mestre em rescatà.

Concebuda amb subtilesa 
i amb gran sensibilitat,
cercà el fons més fons de l’ànima 
que impúdicament mostrà.

Tinc la fredor de la pedra 
però sento les emocions
de la gent que alegre canta 
o que plora al meu entorn.

Gent d'avui, d'ahir i de sempre;
que han viscut i que han patit
pocs jorns de sol, nits molt llargues,
de desfici i de neguit.


Oculto el rostre entre els braços 
perquè no em vegin plorar,
ploro per tota la gent 
que sembla que no sap on va.

Tothora diuen que busquen 
democràcia i llibertat,
l’erren un cop i un altre 
tot i tenir-les a l’abast.


Sóc on hi han deixat petjada 
gent que ha lluitat i que ha mort,
bona gent i gent dolenta 
que ho volien arrasar tot.

Aquest és, doncs, l’edifici, 
que en fou símbol d'opressió
I avui n'ostenta del poble 
l’alta representació.

Vaig néixer a terres llunyanes, 
ja fa anys que visc aquí
i defenso aquesta terra, 
amb passió, fins a morir.
Rosa Bruguera

Romànic del Lluçanès

Em delectava mirant             

les dues cares tan senzilles  

que en una gran abraçada    

demostren com es comprenien.

Joves, sinceres i fortes

que miraven a l’entorn

amb la mateixa mirada,

nuats ambdós ulls en un sol 

En l’abraçada es confon

l’ull d'una amb el de l’altra,

fonent tots els seus anhels, 

les joies i les esperances,

però també tots els recels,

les inquietuds i les ànsies.

    

L’artista que els donà vida   

llegà  un missatge a tothom 

no es miren pas l’una a l’altra

sinó que miren l'entorn,

l’esguard girat cap els altres

símbol d'amor per al món.

Del Lluçanès ja se'n parlava al segle X, el nucli inicial es va formar entorn del castell, ara totalment enrunat, només en queden trossos de paret d'un gruix considerable, i una finestra que emmarca, com a fons de l’església romànica que té al costat, el Pirineu. Sant Vicenç és una de les poques esglésies rodones que resten senceres a Catalunya, tota una joia. Ja a la plana, s’alça la canònica agustiniana de Santa Maria, consagrada el 905,i que ha arribat als nostres dies, transformada, restaurada i en gran part refeta. Caldria ressaltar el seu claustre mesurat, la bellesa dels capitells i la col·lecció de pintures murals del segle XIV.  Però més que parlar de la primitiva església o del romànic de la comarca vull centrar-me en l’altar de Santa Maria de Lluçà. 

La primera impressió és que trenca la rigidesa de la pintura romànica,  introdueix sentiments en els diversos moments de la vida; si parem atenció en el requadre de la dreta del frontal de l’altar te n'adones que en l’abraçada de les dues donzelles, Maria i Elisabet, s’hi veu tot allò que comparteixen. Ambdues són joves, les dues de la mateixa família, totes dues esperen un fill, estan contentes de veure’s, per això l’abraçada  ens porta un missatge d'il·lusions i confiança, de somnis i de temors, d'una mateixa manera de viure i d'estimar,  però, com podia l’artista copsar i transmetre tot aquest misteri en una sola pintura? La fórmula, ja un cop vista, sembla senzilla mitjançant la síntesi dels dos ulls, que gairebé es fonen en un de sol; els hi va fer compartir una mateixa mirada que és tan com dir que comparteixen pensaments i vivències, cos i esperit. 

I això va quedar plasmat en les obres d'en Picasso. El guia explica que durant la seva estada a Gósol, va fer moltes sortides per la contrada, lògicament havia d'anar a parar a l’església de Lluçà i una de les seves descobertes fou el detall de l’ull compartit que va incorporar i va fer seva. El cert és que els seus biògrafs diuen:  "A Gósol, Picasso va experimentar una profunda transformació i durant aquest període va canviar de paleta, de traç i de ritme compositiu. Els seus models van ser Fernande Olivier (la seva parella d'aleshores), el poble, la gent de la zona, les vaques i els cavalls". Podríem afegir-hi el front de l’altar? 

Encara una pinzellada per als frescos. Aquests sí que van fer un llarg recorregut, els van treure per endur-se'ls al  Museu del Prado, però a la dècada dels 60, un lluçanenc resident a Madrid que mantenia molt bones relacions amb la gent del règim, va preguntar per les pintures i ell mateix va indagar en quin magatzem les tenien; devia ser entre copa i copa que, tot planyent-se que no podia tornar al seu poble ja que tothom li tirava en cara la seva complicitat en la desaparició dels murals, va aconseguir que, durant una temporada, les hi deixessin exposar en el mateix lloc d'on s’havien tret i d'aquesta manera quedaria bé amb els seus  “paisanos”. 

Un cop aquí ningú, ni la Diputació ni l’Estat ni cap Museu ha estat capaç de treure-les, no hi ha cap porta per la qual es puguin encabir.El misteri de com van poder introduir-les en una sala que té una porta d'accés tan petita encara no s’ha revelat, diuen alguns que van fer una mena d'obertura a la paret però no en queda cap cicatriu que en doni fe, l’únic fet real i veritable és que les pintures murals són a Santa Maria de Lluçà, un petit gran tresor per a gaudi de tothom. Que és bonica la natura, que bonica és l’obra dels homes, que és dura la vida i com s’endolceix amb tanta bellesa.