Mort a l'Himàlaia

A l'alpinista Juanjo Garra mort a l'Himàlaia

Jo he vist venir la mort,
ferit dalt de la muntanya,
venia ben a poc a poc,

sense cap pressa ni ànsia.

Arribava en gran silenci
trencat sols pel crit del vent,
el seu pas no deixa rastre
de cap petjada a la neu.

Tot el goig que ahir em feia 
El mantell tan net i blanc
Avui és temor i recança
Solitud, records i planys

El glaç de l’eternal lladre
s’endinsava dintre meu. 
Mentre, la immensitat creixia 
fins a fer-me un mausoleu. 

Rosa Bruguera, 27 de maig del 2013

Arbre

Arbre que a l’hivern treu ungles                                                                                                           

i a la primavera flors

i a l’estiu és ple de fruita

fosca i dolça com l’amor

Pintures rupestres

De temps immemorial

Són les rupestres pintures

que han sobreviscut als anys

Cova del Cogul

malgrat guerres i malures

Ara com en temps passats

el món no és per a les dones

animals i caçadors

surten arreu, elles sobren

Però la cova del Cogul

és diferent de tota altra

les dones hi són presents

tot formant una rotllana

Cos esvelt de joventut,

dansen ben endiumenjades  

al voltant d'un home nu

fent la primera sardana.

Rosa Bruguera, abril 2013

Vall de Boí i Aigüestortes

L’aigua es llença pel penyal

arriscant-se en la caiguda,

amb coratge va avançant

saltant pedres, una a una.

Aigües vénen, aigües van

per prats verds i roques dures,

lliscant arriben a l’estany

d’aigua calma, blava i pura.

Roques tallades al vent,

crestes d’afinades puntes,

reclamen al cel punyents

com soldats a punt de lluita.

Les neus cobreixen els cims

i han baixat en la nit freda,

els camins amb mantell blanc

i el sol amb aires de festa.

Els romànics campanars,

de la gent de valls tancades,

porten missatges ben clars

de força antiga i renovada.

Les pintures són diàleg

entre la terra i el cel,

pecadors cauen en flames

ben directes a l’infern.

Animals com simbolisme

d’humilitat o de temor,

porxos per entrar a l’església,

pintures de tots colors.     

Mares de Déu més humanes,
Déu majestàtic, llunyà
colors que aixequen els ànims,
dibuixos que et fan plorar.

Si impressionants són les talles

també ho són els campanars,

les piques d’aigua sagrada

que uneixen poble i altar

Tots els verds del bosc espès,

tots els blancs: terra i muntanya,

tot el blau del cel canviant,

tots els ocres a la plana.

Quin contrast de la natura,

adés salvatge, ara suau,

les esglésies sempre fermes

omplen tot l’espai de pau.

Rosa Bruguera, maig 2013

L'arbre

La duresa de l’hivern

avui s’ha vestit de gala

perquè l’arbre del jardí

s’ha llevat ple de flors blanques.

En el dia gris i plujós

la seva blancor ressalta,

contrasta amb tot l’entorn,

branques nues i terra aspre.

L’anunci primaveral

porta un  alè d’esperança,

la vida torna de nou,

també el somriure a la cara.

El Perigord

Li costa a la boira anar-se’n,

s’hi troba bé aquí baix

però el sol l’empenta enfora

perquè li cedeixi el pas

Amb el sol surten els arbres,

les pastures en els prats,

el blanc florit de les branques,

roures, rosers i lilàs.

 

Camins d’aigua van passant

als peus de turons i cases,

omplint de verd tots els camps

fins a dalt de les muntanyes

Les mans del mestre han deixat

tots els tons a pinzellades,

arbres formant bosc espès

de verds, de grocs, roig i albes.

L’aigua per tot dóna vida,

la vigilen els castells,

les roques s’alcen ben fermes

com sentinelles al vent.

Pobles de l’Edat Mitjana

castells, mansions i casals,

pintures en moltes coves

i grutes com Padirac

Quin goig que respira l’aire.

Quina dolcesa que hi fa.

Ja el cor s’atempera i calma,

i s'omple d'harmonia i pau.

Rosa Bruguera, 1 de maig 2013

 

El Perigord negre

La gruta de Padirac

 

La barqueta que ens transporta,

escales amunt i avall,

a cada racó una forma

ben capriciosa i elegant

Columnes que aixeca l’aigua,

gota a gota, milers d’anys,

mentre el riu hi passa alegre

fins a formar un gran estany

Aquell esvoranc que el dimoni

obrí amb un gran cop de peu

avui n’és la meravella

que veu gent de tot arreu.

Rosa Bruguera, 1 de maig 2013