Ahir  vam resseguir a Ardèvol

un gran pessebre vivent,

en un marc extraordinari,

tant per l’espai, com la gent.

Mentre Josep i Maria

trucaven a un portal,

a la cort del rei Herodes

hi feien una bacanal.

Mentre la guàrdia romana

formava al peu del castell,

allà en una blanca abadia

es cantava al Rei del Cel.

Més enllà tota la vida

d’un poble que és treballador:

la fusta, el vidre i la farga

i el forn amb coques i tot.

Mentre, els àngels anunciaven

la Bona Nova als pastors

tot dient, des de les altures,

A Betlem hi ha el Rei del Món,

aneu, pastors, a adorar-lo

deixeu els vostres ramats,

deixeu eines, camps i cases,

ja que no us mancarà el blat.

Anys després a la masia

s’aplegaren xics i grans,

per celebrar, com avui dia,

el naixement de l’Infant.

Rosa Bruguera, 30-12-2012

Nadal 2012

Torna Nadal, tan diferent dels altres!

ple de congestes de neu, de grans núvols

de tempesta i llamps que cauen de ponent.

En les nits fredes, tan fredes, dels jorns

de l’hivern foscant, els nostres cors plens

de tristesa, insensibles a tot clam.

Cecs, davant la misèria, del demà 

massa insegur, fem camí a les palpentes

perseguint l’estel de llum.

Que arribi Nadal, l’esperem amb ànsia.

Eixuguem el plor, deixem la recança

i cridem al món que som vius encara.

Oh! Celístia de desembre que amagues

la fosca nit amb claror que il·lumina

amb tendresa d'infinit.

Avui tots plens de frisança, ens aboquem

al combat, l’estel d'esperança ens guia,

guanyarem la llibertat!

                                                Rosa Bruguera

                                                                                                   

L'Estàtua del Desconsol

En sóc de mena senzilla,
però em troben molt elegant
per les meves formes dolces, 
que són blanques i molt suaus.


A inicis del mil nou-cents, 
Josep Llimona em formà,
pouada d'un bloc hermètic, 
d'on el mestre em rescatà.

Concebuda amb subtilesa 
i amb gran sensibilitat,
cercà el fons més fons de l’ànima 
que impúdicament mostrà.

Tinc la fredor de la pedra 
però sento les emocions
de la gent que alegre canta 
o que plora al meu entorn.

Gent d'avui, d'ahir i de sempre;
que han viscut i que han patit
pocs jorns de sol, nits molt llargues,
de desfici i de neguit.


Oculto el rostre entre els braços 
perquè no em vegin plorar,
ploro per tota la gent 
que sembla que no sap on va.

Tothora diuen que busquen 
democràcia i llibertat,
l’erren un cop i un altre 
tot i tenir-les a l’abast.


Sóc on hi han deixat petjada 
gent que ha lluitat i que ha mort,
bona gent i gent dolenta 
que ho volien arrasar tot.

Aquest és, doncs, l’edifici, 
que en fou símbol d'opressió
I avui n'ostenta del poble 
l’alta representació.

Vaig néixer a terres llunyanes, 
ja fa anys que visc aquí
i defenso aquesta terra, 
amb passió, fins a morir.
Rosa Bruguera

Romànic del Lluçanès

Em delectava mirant             

les dues cares tan senzilles  

que en una gran abraçada    

demostren com es comprenien.

Joves, sinceres i fortes

que miraven a l’entorn

amb la mateixa mirada,

nuats ambdós ulls en un sol 

En l’abraçada es confon

l’ull d'una amb el de l’altra,

fonent tots els seus anhels, 

les joies i les esperances,

però també tots els recels,

les inquietuds i les ànsies.

    

L’artista que els donà vida   

llegà  un missatge a tothom 

no es miren pas l’una a l’altra

sinó que miren l'entorn,

l’esguard girat cap els altres

símbol d'amor per al món.

Del Lluçanès ja se'n parlava al segle X, el nucli inicial es va formar entorn del castell, ara totalment enrunat, només en queden trossos de paret d'un gruix considerable, i una finestra que emmarca, com a fons de l’església romànica que té al costat, el Pirineu. Sant Vicenç és una de les poques esglésies rodones que resten senceres a Catalunya, tota una joia. Ja a la plana, s’alça la canònica agustiniana de Santa Maria, consagrada el 905,i que ha arribat als nostres dies, transformada, restaurada i en gran part refeta. Caldria ressaltar el seu claustre mesurat, la bellesa dels capitells i la col·lecció de pintures murals del segle XIV.  Però més que parlar de la primitiva església o del romànic de la comarca vull centrar-me en l’altar de Santa Maria de Lluçà. 

La primera impressió és que trenca la rigidesa de la pintura romànica,  introdueix sentiments en els diversos moments de la vida; si parem atenció en el requadre de la dreta del frontal de l’altar te n'adones que en l’abraçada de les dues donzelles, Maria i Elisabet, s’hi veu tot allò que comparteixen. Ambdues són joves, les dues de la mateixa família, totes dues esperen un fill, estan contentes de veure’s, per això l’abraçada  ens porta un missatge d'il·lusions i confiança, de somnis i de temors, d'una mateixa manera de viure i d'estimar,  però, com podia l’artista copsar i transmetre tot aquest misteri en una sola pintura? La fórmula, ja un cop vista, sembla senzilla mitjançant la síntesi dels dos ulls, que gairebé es fonen en un de sol; els hi va fer compartir una mateixa mirada que és tan com dir que comparteixen pensaments i vivències, cos i esperit. 

I això va quedar plasmat en les obres d'en Picasso. El guia explica que durant la seva estada a Gósol, va fer moltes sortides per la contrada, lògicament havia d'anar a parar a l’església de Lluçà i una de les seves descobertes fou el detall de l’ull compartit que va incorporar i va fer seva. El cert és que els seus biògrafs diuen:  "A Gósol, Picasso va experimentar una profunda transformació i durant aquest període va canviar de paleta, de traç i de ritme compositiu. Els seus models van ser Fernande Olivier (la seva parella d'aleshores), el poble, la gent de la zona, les vaques i els cavalls". Podríem afegir-hi el front de l’altar? 

Encara una pinzellada per als frescos. Aquests sí que van fer un llarg recorregut, els van treure per endur-se'ls al  Museu del Prado, però a la dècada dels 60, un lluçanenc resident a Madrid que mantenia molt bones relacions amb la gent del règim, va preguntar per les pintures i ell mateix va indagar en quin magatzem les tenien; devia ser entre copa i copa que, tot planyent-se que no podia tornar al seu poble ja que tothom li tirava en cara la seva complicitat en la desaparició dels murals, va aconseguir que, durant una temporada, les hi deixessin exposar en el mateix lloc d'on s’havien tret i d'aquesta manera quedaria bé amb els seus  “paisanos”. 

Un cop aquí ningú, ni la Diputació ni l’Estat ni cap Museu ha estat capaç de treure-les, no hi ha cap porta per la qual es puguin encabir.El misteri de com van poder introduir-les en una sala que té una porta d'accés tan petita encara no s’ha revelat, diuen alguns que van fer una mena d'obertura a la paret però no en queda cap cicatriu que en doni fe, l’únic fet real i veritable és que les pintures murals són a Santa Maria de Lluçà, un petit gran tresor per a gaudi de tothom. Que és bonica la natura, que bonica és l’obra dels homes, que és dura la vida i com s’endolceix amb tanta bellesa.

El pantà de Vallvidrera

El pantà que avui t’acull

ho fa amb catifa daurada

les fulles que ja han caigut

són joies per a la mirada

Veiem que a principis de segle

la gent s’arriscava a tot 
només cal veure aquest túnel
que amaga la Mina Grott.                   

Petits tresors que ens arriben

del transcurs del mil nou-cents

són tot obres modernistes

com la de l’Elies Rogent

Les parets són d’obra vista

el pont refet de fa poc

una passarel·la invita

a sentir-t’hi més a prop

A la caseta del guarda

els infants van a dinar

en ple remor de natura

tan prop de la gran ciutat

Molts capgrossos i granotes,

les tortugues de debò,

les passejades dels ànecs,

bé que ens criden l’atenció.

Els ferrocarrils t’hi porten

10 minuts de l’estació, 
Baixador de Vallvidrera
t'obrirà un nou horitzó.



       

Fotos: Rosa Bruguera

El pantà de Vallvidrera

Foto: R. Bruguera

Els arbres del camí que mena al pantà són a tocar un de l’altre; grans plataners que a la tardor deixen caure les seves fulles i aquestes formen una catifa de diverses tonalitats: verd anèmic, verd esgrogueït, verd esblanqueït fins arribar a la gamma dels ocres, ocre amb punts verdosos,  ocre marronós, clar o més fosc, ocre vermell, roent o ja apagat; aquest fullam és com una paleta de mil colors que no deixa entreveure ni un petit tros de terra.

R. Bruguera

Enmig dels arbres, en els vorals, s’hi troben despullats els saücs i les acàcies que han perdut flors i fulles, en canvi els aurons, els pins, les alzines i els llorers mantenen fermes les capçades, només amb un lleuger canvi de color que, per als profans, solament és perceptible a la primavera quan els brots novells fan palesa la diferència. En plena tardor els esbarzers estan apagats, només aquí i allà alguna margarida escardalenca malda per sobreviure.

La tardor és el temps de la malenconia per tot el que hem perdut:  les flors de les plantes, el raucar de les granotes, el sol viu i punyent de l’estiu, el gaudi de la lluna en les nits xafogoses; és el temps de la dolçor suau, dels colors amorosits, és el temps en què els poetes i tots aquells que se'n senten, descobreixen una dolça alegria dins el cor o una intensa melangia que els omple del tot.

Foto: Rosa Bruguera

En el celler dels records hi tinc moltes de les vivències, protegides i guardades per ordre dels indrets on van passar, col•locades gairebé comarca a comarca; no tenen un ordre precís de preferència sinó tan sols estan agrupades perquè conservin l'espai que les defineix i per fer-ne ressaltar la seva qualitat.

Al celler hi trobem olors i colors i en entrar-hi, ens podem endinsar de ple en un o altre paratge, avui toca el  Pallars Jussà, però només en destacarem dos indrets: el castell i la col•legiata de Mur i el congost de Mont-rebei. 

Si voleu reviure l’època  d’al-Andalus, volteu pel castell de Mur,  monument format pel recinte emmurallat, pel castell i pel conjunt del monestir canonical, situat en terres de frontera entre cristians i musulmans, fou el nucli més antic perquè la seva situació estratègica el feia un lloc molt cobejat. Entre les seves pedres s’hi amaga el pas del temps, la vida i la història dels qui hi van viure (a dins, senyors feudals; a fora, un poble al servei dels senyors). Són la gent que va colonitzar, treballar i defensar la terra al llarg del temps, la que va construir els castells i va formar i poblar les viles.

Ja el 1056 el castell queda perfectament definit en un document en que s’especifica l’esponsalici que Valença, filla d'Arnau Mir de Tost, rebria pel seu matrimoni amb Ramon IV, comte del Pallars Jussà.

L’imponent castell, s'alça sobre una base rocallosa que li serveix de fonaments, és de planta triangular amb els angles arrodonits i disposa de molt poques obertures cap a l'exterior, tan sols quatre espitlleres. La pedra per a construir-lo fou extreta del mateix sòcol sobre el que es fonamenta.. La situació a primera línia de la frontera amb l'Islam. Aquest fet els va obligar a crear, com a mesura de protecció, una veritable xarxa de castells i torres de guaita. Això els hi permetia la comunicació visual en qualsevol direcció -al nord amb el comtat de Pallars Sobirà, a l'est amb el d'Urgell i a l'oest amb el regne d'Aragó-. Fou, a la vegada, un instrument polític vertebrador del nou territori i un element defensiu de la població de la zona. 

Si el castell és impressionant no ho és menys la col•legiata de Mur que constitueix un dels exemples més interessants d'arquitectura canonical, tant per les dimensions de l'església, del segle XI, com pel claustre del XIII. Havia tingut pintures murals, de gran qualitat i interès, però actualment estan repartides entre el Museum of Fine Arts de Boston i el Museu d'Art de Catalunya. Quedaven encara in situ unes petites mostres, bastant ennegrides, però per sort el 2000 es va iniciar la reposició de les pintures que va culminar el 2008.

L’absis central mostra un Pantocràtor al capdamunt, amb màndorla i una decoració de nou estrelles, a més de l'alfa i l'omega. Crist en Majestat està beneint el món, amb un llibre damunt del genoll esquerre i està envoltat pels símbols dels quatre evangelistes. El segon nivell, representa els dotze apòstols, amb figures complementàries a les finestres (uns atlants, i dues escenes referides a Caïm i Abel. El conjunt de pintures és de la segona meitat del segle XII, i s'ha relacionat el pintor, anomenat Mestre de Mur, amb l'escola del Mestre de Sant Climent de Taüll.

I encara queda el Claustre, de forma rectangular irregular, cap de les seves ales disposa del mateix nombre de columnes i arcades, els capitells tenen ornaments geomètrics, vegetals i humans. Una petita joia que resta massa desconeguda i que cal conéixer. La guia, una noia jove de la zona, gran professional que et fa gaudir per l’entusiasme i la gran estimació per l’art i la història que demostra.
I ara a endinsar-nos i amarar-nos de natura, de la mateixa natura de fa cent, dos-cents o mil anys. Heu trepitjat mai el Congost de Montrebei? Doncs féu-ho, el recordareu per sempre més.

El congost constitueix, sense cap mena de dubte, un dels espais naturals més singulars del Prepirineu. Es un paratge localitzat al límit entre la Baixa Ribagorça a l'oest i el Pallars Jussà i la Noguera a l'est. per  la part més estreta, de tan sols 20 metres, hi passa tranquil o enjogassat el  Noguera Ribagorçana; és un espai verge, no afectat per cap carretera, ni ferrocarril ni cap línia elèctrica, únicament és resseguit per un camí de ferradura, gairebé tot excavat a la roca. 

La forma més fàcil d’arribar-hi  és per la  carretera del Pont de Montanyana que et porta just al nord del congost. Un cop alliberats del cotxe –hi ha un aparcament públic no vigilat- podem encetar el camí, en tornar podreu seguir per la carretera comarcal que entre boscos i camps que a la tardor tenen tots els colors del groc, del vermell, dels ocres, dels verds...us menarà a Mur.

Molt aviat es topa amb el primer atractiu: un estret pont metàl•lic que  travessa el Barranc de la Maçana. A partir d’aquí el camí s’enfila molt suaument fins a portar-te al congost, allà et sents empetitit davant les parets del  congost que arriben a tenir en alguns punts  una caiguda vertical de més de 500 metres.

Fills d’Hèrcules

Mil·lenaris rocams, d’Hèrcules en sou fills,

sarcòfag de gegants, faules de mitjanit,     

històriques memòries, cròniques del passat,

pinacles que us alceu de núvols abraçats.     

Impactants aguanteu, entre boires i vents,

mirant el món petit jaient als vostres peus.          

Guardeu en vostres cims ingents penya-segats,

arrecerant ocells, en els nius acimats.

Oh roques gegantines que ens féu perdre l’alè,

pugem al pic més alt,  baixem profunds avencs,

sentim l’emoció del temps immaterial

i entrem, un xic potser, a l’etern immortal.

                                              Rosa Bruguera

Se’m fa una muntanya imaginar com es pot orientar aquest blog, tots sabem que caminant es fa via, per la meva part intentaré endinsar-me o senzillament restar davant la porta fins que, pas a pas, puguem rondar per llocs molt o poc coneguts però que, en tot cas, formen part del nostre paisatge, de l’herència que ens han llegat les generacions anteriors i que nosaltres volem mantenir per cedir-la a les que vindran darrere nostre.

Conèixer i valorar el patrimoni d'un poble és identificar-te en la manera de ser i de fer, en la consciència, en la història d'aquest poble. Compartir les inquietuds, les angoixes i les il·lusions, les necessitats, els reptes i les possibilitats, el coneixement, els projectes i el desig d'innovació,  les tradicions, els valors, i les vivències, reviure l’època i les persones mitjançant les obres de tot tipus que ens han llegat, aquesta seria la més gran satisfacció.

Natura:  conjunt de la realitat tal com és, independentment  de la intervenció i       l’acció humanes, els camps, els boscs i les  muntanyes, la mar, els rius i els llacs, la vegetació i la fauna.

 Poble : conjunt d'habitants d'un país units per vincles naturals i socials (llengua, cultura, treball, símbols, costums, tradicions...)

Cultura: Conjunt de tradicions (literàries, històrico-socials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals)  d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat.