Del Lluçanès ja se'n parlava al segle X, el nucli inicial es va formar entorn del castell, ara totalment enrunat, només en queden trossos de paret d'un gruix considerable, i una finestra que emmarca, com a fons de l’església romànica que té al costat, el Pirineu. Sant Vicenç és una de les poques esglésies rodones que resten senceres a Catalunya, tota una joia. Ja a la plana, s’alça la canònica agustiniana de Santa Maria, consagrada el 905,i que ha arribat als nostres dies, transformada, restaurada i en gran part refeta. Caldria ressaltar el seu claustre mesurat, la bellesa dels capitells i la col·lecció de pintures murals del segle XIV.  Però més que parlar de la primitiva església o del romànic de la comarca vull centrar-me en l’altar de Santa Maria de Lluçà. 

La primera impressió és que trenca la rigidesa de la pintura romànica,  introdueix sentiments en els diversos moments de la vida; si parem atenció en el requadre de la dreta del frontal de l’altar te n'adones que en l’abraçada de les dues donzelles, Maria i Elisabet, s’hi veu tot allò que comparteixen. Ambdues són joves, les dues de la mateixa família, totes dues esperen un fill, estan contentes de veure’s, per això l’abraçada  ens porta un missatge d'il·lusions i confiança, de somnis i de temors, d'una mateixa manera de viure i d'estimar,  però, com podia l’artista copsar i transmetre tot aquest misteri en una sola pintura? La fórmula, ja un cop vista, sembla senzilla mitjançant la síntesi dels dos ulls, que gairebé es fonen en un de sol; els hi va fer compartir una mateixa mirada que és tan com dir que comparteixen pensaments i vivències, cos i esperit. 

I això va quedar plasmat en les obres d'en Picasso. El guia explica que durant la seva estada a Gósol, va fer moltes sortides per la contrada, lògicament havia d'anar a parar a l’església de Lluçà i una de les seves descobertes fou el detall de l’ull compartit que va incorporar i va fer seva. El cert és que els seus biògrafs diuen:  "A Gósol, Picasso va experimentar una profunda transformació i durant aquest període va canviar de paleta, de traç i de ritme compositiu. Els seus models van ser Fernande Olivier (la seva parella d'aleshores), el poble, la gent de la zona, les vaques i els cavalls". Podríem afegir-hi el front de l’altar? 

Encara una pinzellada per als frescos. Aquests sí que van fer un llarg recorregut, els van treure per endur-se'ls al  Museu del Prado, però a la dècada dels 60, un lluçanenc resident a Madrid que mantenia molt bones relacions amb la gent del règim, va preguntar per les pintures i ell mateix va indagar en quin magatzem les tenien; devia ser entre copa i copa que, tot planyent-se que no podia tornar al seu poble ja que tothom li tirava en cara la seva complicitat en la desaparició dels murals, va aconseguir que, durant una temporada, les hi deixessin exposar en el mateix lloc d'on s’havien tret i d'aquesta manera quedaria bé amb els seus  “paisanos”. 

Un cop aquí ningú, ni la Diputació ni l’Estat ni cap Museu ha estat capaç de treure-les, no hi ha cap porta per la qual es puguin encabir.El misteri de com van poder introduir-les en una sala que té una porta d'accés tan petita encara no s’ha revelat, diuen alguns que van fer una mena d'obertura a la paret però no en queda cap cicatriu que en doni fe, l’únic fet real i veritable és que les pintures murals són a Santa Maria de Lluçà, un petit gran tresor per a gaudi de tothom. Que és bonica la natura, que bonica és l’obra dels homes, que és dura la vida i com s’endolceix amb tanta bellesa.