L'Estàtua del Desconsol

En sóc de mena senzilla,
però em troben molt elegant
per les meves formes dolces, 
que són blanques i molt suaus.


A inicis del mil nou-cents, 
Josep Llimona em formà,
pouada d'un bloc hermètic, 
d'on el mestre em rescatà.

Concebuda amb subtilesa 
i amb gran sensibilitat,
cercà el fons més fons de l’ànima 
que impúdicament mostrà.

Tinc la fredor de la pedra 
però sento les emocions
de la gent que alegre canta 
o que plora al meu entorn.

Gent d'avui, d'ahir i de sempre;
que han viscut i que han patit
pocs jorns de sol, nits molt llargues,
de desfici i de neguit.


Oculto el rostre entre els braços 
perquè no em vegin plorar,
ploro per tota la gent 
que sembla que no sap on va.

Tothora diuen que busquen 
democràcia i llibertat,
l’erren un cop i un altre 
tot i tenir-les a l’abast.


Sóc on hi han deixat petjada 
gent que ha lluitat i que ha mort,
bona gent i gent dolenta 
que ho volien arrasar tot.

Aquest és, doncs, l’edifici, 
que en fou símbol d'opressió
I avui n'ostenta del poble 
l’alta representació.

Vaig néixer a terres llunyanes, 
ja fa anys que visc aquí
i defenso aquesta terra, 
amb passió, fins a morir.
Rosa Bruguera