Vall de Boí i Aigüestortes

L’aigua es llença pel penyal

arriscant-se en la caiguda,

amb coratge va avançant

saltant pedres, una a una.

Aigües vénen, aigües van

per prats verds i roques dures,

lliscant arriben a l’estany

d’aigua calma, blava i pura.

Roques tallades al vent,

crestes d’afinades puntes,

reclamen al cel punyents

com soldats a punt de lluita.

Les neus cobreixen els cims

i han baixat en la nit freda,

els camins amb mantell blanc

i el sol amb aires de festa.

Els romànics campanars,

de la gent de valls tancades,

porten missatges ben clars

de força antiga i renovada.

Les pintures són diàleg

entre la terra i el cel,

pecadors cauen en flames

ben directes a l’infern.

Animals com simbolisme

d’humilitat o de temor,

porxos per entrar a l’església,

pintures de tots colors.     

Mares de Déu més humanes,
Déu majestàtic, llunyà
colors que aixequen els ànims,
dibuixos que et fan plorar.

Si impressionants són les talles

també ho són els campanars,

les piques d’aigua sagrada

que uneixen poble i altar

Tots els verds del bosc espès,

tots els blancs: terra i muntanya,

tot el blau del cel canviant,

tots els ocres a la plana.

Quin contrast de la natura,

adés salvatge, ara suau,

les esglésies sempre fermes

omplen tot l’espai de pau.

Rosa Bruguera, maig 2013